La resposta breu depèn de quan es va fer el recompte i de què es considera una lluna confirmada. Una referència útil amb data és l’inventari de 2023: comptabilitzava 285 satèl·lits naturals coneguts que orbitaven els vuit planetes. La majoria no eren versions petites de la Lluna de la Terra. N’hi ha des d’objectes petits i irregulars fins a mons més grans que Mercuri, amb paisatges i històries molt diferents. Com que els astrònoms continuen descobrint i confirmant llunes petites, un total sense data pot quedar desfasat ràpidament.
Un recompte de 2023, planeta per planeta
En aquella referència de 2023, Mercuri i Venus no tenien cap lluna coneguda. La Terra en tenia una, Mart en tenia dues, Júpiter en tenia 95, Saturn en tenia 146, Urà en tenia 27 i Neptú en tenia 14. La suma d’aquestes xifres és 285. Els planetes gegants n’apleguen gairebé totes: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú tenien en conjunt 282 llunes conegudes, mentre que els quatre planetes interiors en tenien tres.
Aquestes xifres són les d’un inventari, no pas una afirmació que cada planeta tingui un nombre fix i definitiu de llunes. Els recomptes poden canviar quan les observacions revelen objectes tènues, quan els estudis posteriors n’estableixen l’òrbita o quan es reavalua la classificació d’un objecte. Les diferents llistes també poden reflectir dates de tall o criteris diferents per considerar una lluna confirmada. Per tant, el total s’ha d’entendre com «les llunes conegudes i comptabilitzades en aquest inventari amb data», no com el nombre de totes les llunes que existeixen.
Aquest desequilibri té una explicació física. Els planetes gegants són molt més massius que la Terra i poden mantenir molts objectes en òrbita; a més, les seves regions externes contenen poblacions de llunes petites. Moltes tenen formes irregulars i segueixen trajectòries llunyanes o inclinades. Que el nombre total de llunes sigui elevat no vol dir que totes s’assemblin a l’astre brillant i rodó que veiem des de la Terra.
Les llunes més grans canvien la perspectiva
Les llunes més grans són mons per dret propi. Ganimedes, de Júpiter, és la lluna més gran del sistema solar, amb un diàmetre d’uns 5.268 quilòmetres. El seu diàmetre és més gran que el de Mercuri, que fa uns 4.879 quilòmetres. Aquesta comparació sorprèn perquè Mercuri és un planeta i Ganimedes és un satèl·lit; per determinar la mida, el que importa és el cos mateix, no com s’anomena ni què orbita.
Tità, de Saturn, el segueix de prop, amb uns 5.150 quilòmetres de diàmetre. Té una atmosfera densa i llacs i mars d’hidrocarburs líquids a la superfície. Tant Ganimedes com Tità són més grans que la Lluna de la Terra, que fa uns 3.475 quilòmetres de diàmetre. Per tant, la companya de la Terra no és pas a prop dels primers llocs de la classificació per mida, tot i que domina el nostre cel nocturn i ha marcat els calendaris, les marees i l’exploració humana.
La mida no ho explica tot. Ió, de Júpiter, és més petit que la Lluna de la Terra, però té una activitat volcànica excepcional. Europa, també més petita, és un món glaçat la superfície i l’interior del qual desperten un gran interès científic. Ganimedes té camp magnètic propi. Aquestes diferències mostren per què «les llunes més grans» és un bon punt de partida, però no una classificació de la importància científica. Per fer-se una idea visual de com encaixen les llunes i els planetes en el sistema més ampli, el mapa interactiu del sistema solar del lloc mostra les posicions actuals dels planetes.
Júpiter i Saturn: sistemes atapeïts
Les quatre llunes més grans de Júpiter —Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo— sovint s’agrupen sota el nom de llunes galileanes, en honor de les observacions que en va fer Galileu Galilei el 1610. Són prou grans per tenir trets distintius: la superfície volcànica d’Ió, el gel d’Europa, la mida de Ganimedes i el terreny de Cal·listo, molt ple de cràters, ofereixen quatre testimonis molt diferents d’un mateix sistema planetari. Només són unes quantes dins l’inventari molt més ampli dels satèl·lits coneguts de Júpiter.
En l’inventari de 2023, Saturn en tenia encara més, però aquest avantatge numèric no vol dir que les seves llunes siguin totes grans. Una gran part del total correspon a satèl·lits petits, inclosos objectes associats als anells i grups de llunes. Saturn també té Tità, un món destacat amb una atmosfera densa, i Encèlad, una lluna glaçada més petita coneguda per l’expulsió de material des de la seva regió polar sud. En un recompte, cada lluna confirmada compta com una entrada; això no n’indica la mida, l’activitat ni l’interès científic.
Llunes llunyanes i la companya propera de la Terra
Urà i Neptú afegeixen desenes de llunes a l’inventari planetari, entre les quals n’hi ha unes quantes de grans i moltes de més petites. Tritó, de Neptú, destaca perquè orbita en sentit contrari a la rotació del planeta. Aquesta trajectòria inusual és un dels motius pels quals els científics pensen que Tritó podria haver estat capturat, en lloc d’haver-se format en la seva òrbita actual al costat de Neptú. Les llunes principals d’Urà són molt més petites que Ganimedes i Tità, però inclouen cossos rocosos i glaçats diversos.
La Lluna de la Terra té un pes modest en un cens planeta per planeta, però la seva relació amb la Terra és especialment destacada. És gran en comparació amb el planeta que orbita i prou propera perquè la puguem veure a ull nu com un astre brillant i ple de detalls. Les seves fases canviants són conseqüència del fet que el Sol il·lumina diferents parts de la meitat de la Lluna que mira cap a la Terra. La guia de les fases de la Lluna n’explica la geometria; un calendari de fases lunars indica les hores exactes de cada fase mes a mes.
Què et pot dir —i què no— el recompte de llunes
El nombre de llunes d’un planeta és tant una instantània de les observacions i la classificació com una descripció del seu entorn. Les llunes petites i llunyanes són més difícils de detectar que les grans, i calen prou observacions d’un objecte acabat de descobrir per establir que segueix una òrbita estable. Per això, una taula coneguda de recomptes hauria d’anar acompanyada d’una data, i un inventari més recent pot diferir-ne sense que els sistemes planetaris hagin canviat de sobte.
Per planificar una observació, el recompte és menys útil que consultar les condicions locals de la Lluna. La fase, l’hora de sortida i la posició depenen de la data i la ubicació; per exemple, el tauler lunar de la ciutat de Nova York ofereix la fase i la il·luminació, a més de les hores de sortida i posta de la Lluna, l’altitud, l’azimut, la distància i una vista del cel amb la meteorologia local. Un recompte del sistema solar respon quantes llunes s’havien comptabilitzat en un inventari concret. Alçar la vista explica una altra història: quina tens avui al damunt de l’horitzó.