Una superlluna és una lluna plena que té lloc quan la Lluna és relativament a prop de la Terra. Aquest sobrenom descriu dues coses que coincideixen: la Lluna és en fase plena i es troba a prop d’una part de la seva òrbita on és més a prop de la Terra. No vol dir que la Lluna creixi de sobte, ni és una fase lunar diferent. Les fases de la Lluna segueixen un patró repetitiu, que s’explica en aquesta guia sobre com funcionen les fases de la Lluna.
El terme pot ser útil, sempre que no es prengui com una promesa d’un canvi espectacular al cel. Una lluna plena propera té un diàmetre aparent més gran i pot semblar més brillant que una de més llunyana, però la diferència és gradual. La posició de la Lluna, l’horitzó local, el temps i els ajustos de la càmera influeixen en allò que observa cadascú.
El perigeu i la lluna plena són fenòmens diferents
La Lluna gira al voltant de la Terra en una òrbita ovalada, de manera que la distància entre tots dos varia. El punt més proper d’una òrbita s’anomena perigeu, i el més llunyà, apogeu. Les distàncies habituals són d’uns 363,300 quilòmetres al perigeu i 405,500 quilòmetres a l’apogeu; la distància mitjana entre la Terra i la Lluna és de 384,400 quilòmetres. Aquestes distàncies es mesuren entre els centres de la Terra i de la Lluna, no pas des de la superfície terrestre fins a la superfície lunar.
La lluna plena, en canvi, és una fase: la cara de la Lluna orientada cap a la Terra està gairebé del tot il·luminada pel Sol. La fase plena es repeteix cada 29.53059 dies, mentre que la Lluna triga 27.32166 dies a fer una volta a la Terra respecte de les estrelles. Com que aquests cicles són diferents, la lluna plena no es produeix sempre a la mateixa posició orbital. De vegades té lloc relativament a prop del perigeu i, d’altres, molt més lluny.
Aquesta distinció explica per què una lluna plena no és automàticament una superlluna. Els dos fenòmens han de coincidir amb prou proximitat perquè la distància de la Lluna compleixi una definició determinada. Com a exemple concret, la lluna plena del 24 de desembre de 2026 figura a una distància de 356,927 quilòmetres, dins del llindar de superlluna d’aquest lloc web. Per consultar dates posteriors a aquest exemple concret, fes servir el calendari de fases lunars.
Quant més gran i més brillant és?
La distància en canvia la mida aparent per un efecte de perspectiva. Un objecte proper ocupa més camp visual que el mateix objecte quan és més lluny. Si prenem les distàncies habituals del perigeu i l’apogeu, el diàmetre aparent de la Lluna al perigeu és aproximadament un 12% més gran que a l’apogeu. La superfície aparent del disc és aproximadament un 24% més gran. Aquestes comparacions corresponen als extrems de les distàncies orbitals habituals, no pas a la diferència entre qualsevol parell de llunes plenes.
També hi ha un motiu físic pel qual una lluna plena més propera pot semblar més brillant: la llum solar reflectida per la Lluna es dispersa en una àrea més gran a mesura que viatja fins a la Terra, de manera que, com més augmenta la distància, menys llum arriba a una zona determinada del terra. En una comparació idealitzada que no té en compte els canvis en la il·luminació de la superfície ni les condicions d’observació, la brillantor varia aproximadament amb l’invers del quadrat de la distància. Amb el límit de 360,000 quilòmetres que fem servir aquí, una lluna plena seria aproximadament un 7% més ampla i rebria al voltant d’un 14% més de llum que una situada a la distància mitjana de 384,400 quilòmetres.
Aquestes xifres no volen dir que la Lluna sembli un 7% més gran a simple vista. Pot ser difícil apreciar la diferència entre una superlluna i una lluna plena ordinària sense comparar-les directament. Una fotografia pot fer que sembli molt més espectacular si s’utilitza un teleobjectiu, un element en primer pla proper o un enquadrament acurat. Les imatges fetes amb diferents ajustos de càmera no són una prova fiable de fins a quin punt la Lluna semblava més gran al cel.
Per què les definicions de superlluna varien
Superlluna és un terme popular, no pas una categoria astronòmica formal amb una única definició acceptada arreu. Algunes descripcions se centren en una lluna plena propera al perigeu; d’altres fixen un límit de distància o defineixen la proximitat com una fracció del recorregut orbital de la Lluna. Per això, calendaris i articles diferents poden qualificar de superlluna llunes plenes diferents sense discrepar sobre la posició real de la Lluna. Pot ser que simplement apliquin criteris diferents.
Per mantenir la coherència, aquest lloc web defineix una superlluna com una lluna plena situada a menys de 360,000 quilòmetres del centre de la Terra. És un límit concret i relativament estricte: la distància habitual al perigeu és d’uns 363,300 quilòmetres, de manera que no totes les llunes plenes properes al perigeu hi compleixen els requisits. Segons la definició corresponent d’aquest lloc web, una microlluna és una lluna plena situada a més de 405,000 quilòmetres.
Per tant, l’etiqueta és menys informativa que la distància que hi ha al darrere. Quan comparis afirmacions, comprova si es refereixen a una lluna plena, com es mesura la distància i quin llindar s’hi aplica. Els noms tradicionals de les llunes plenes, com ara Lluna de la Collita o Lluna del Caçador, pertanyen a una tradició de noms diferent i no fan referència a la distància; per a aquest altre tema, consulta la guia sobre els noms de les llunes plenes.
Una superlluna no és un eclipsi lunar
Una superlluna no provoca un eclipsi. Tots dos fenòmens depenen de la geometria del Sol, la Terra i la Lluna, però perquè hi hagi un eclipsi cal una condició addicional: la Lluna ha de passar per l’ombra de la Terra. L’òrbita lunar està inclinada uns 5.14 graus respecte del pla de l’òrbita terrestre al voltant del Sol, de manera que la majoria de llunes plenes passen per damunt o per sota d’aquesta ombra. Només es produeix un eclipsi lunar quan la geometria s’alinea a prop d’un encreuament orbital.
Una lluna plena propera pot coincidir amb un eclipsi si es produeix l’alineació necessària, però la proximitat per si sola no n’hi ha prou. De la mateixa manera, un eclipsi no converteix automàticament la Lluna en una superlluna segons una definició basada en la distància. El seguiment dels eclipsis lunars permet consultar els eclipsis, que són un motiu diferent per observar la Lluna.
Què cal observar
Sovint la Lluna sembla inusualment gran quan és a prop de l’horitzó. Aquesta impressió habitual, anomenada il·lusió lunar, no demostra que la Lluna s’hagi acostat molt durant el vespre. El canvi de mida aparent causat per la seva òrbita és real, però l’efecte de l’horitzó és una percepció diferent. Una prova senzilla consisteix a sostenir un objecte petit amb el braç estirat i comparar l’amplada aparent de la Lluna a diferents hores; no jutgis la mida basant-te només en el record.
Per fer una comparació útil, observa dues llunes plenes fotografiades des del mateix lloc amb el mateix objectiu i enquadrament, o bé compara-les en una mateixa seqüència que inclogui una referència d’escala clara. Si vols jutjar el disc lunar mateix, deixa fora de la comparació l’horitzó i els elements en primer pla. La boirina atmosfèrica pot fer que la Lluna baixa es vegi taronja o vermella, però aquest color es deu al fet que la llum travessa més atmosfera, no pas al fet que la Lluna sigui més a prop.
L’expectativa més realista és un canvi modest en la mida i la brillantor aparents, determinat per la distància real de la Lluna i atenuat per les condicions d’observació. Conèixer la distància, en lloc de confiar només en el sobrenom, facilita entendre què és una superlluna i ajuda a distingir la geometria orbital de les maneres com les fotografies i la percepció poden exagerar-ne l’efecte.